sabato 23 gennaio 2021

CRAS una poesia di Eliano Cau

 



CRAS

di Eliano Cau


A chie as a toccare

terra mia,

isula beneitta,

como pobera ‘e lughe

e anninnìas?

A chie su desertu

de animas viudas

de ispera?

A chie sos padentes

de elighes siccados,

campedas, ‘addes, pranos?

O sas tzittades mudas,

sas frabicas deruttas,

biddas de iscunnortu,

avesas semper a esser ingullìdas

dae su primu istranzu,

amigu castigadu

de su medianeri

prus famìdu?

Disterrados de ora,

cun alas e navios

de chimeras

sos coros prus balentes,

cantu balentes sunt

custos abbetiòsos,

ligàdos a su coro

de una raighìna

chi non siccat.

Pro chie ‘enit su cras,

si cras ch’at aer?

Tuvas, tuvas inchèsas

brusant in aterue,

e in sa soledade

de Sardigna.

Ca sunt làntias bias

de amore,

sas unas a sas ateras istrintas,

pro illughentare custas tulas frittas,

a fizos nostros,

pìttighes noales.


*****


DOMANI

 

A chi andrai in sorte

terra mia,

isola benedetta,

ora povera di luce

e dolci nenie?

A chi il deserto

di anime vedove

di speranza?

A chi le foreste

di lecci disseccati,

gli altipiani, le valli, le pianure?

O le città mute,

le fabbriche crollate,

i paesi infelici,

avvezzi sempre a essere ingoiati

dal primo forestiero,

amico maligno

del mediatore

più ingordo?

Esiliati da tempo,

con ali e navi

di sogni,

i cuori più valorosi,

come

questi altri tenaci

legati al cuore

di una radice

che non dissecca.

Per chi verrà il domani,

se domani dovrà esserci?

Falò, falò accesi

bruciano altrove,

ma anche nelle solitudini

di Sardegna.

Perché sono lucerne vive

d’amore,

le une strette alle altre,

per scaldare di luce queste terre ora gelide

ai nostri figli,

teneri arboscelli.